MónNatura Pirineus

Què és una egagròpila?

Les rapinyaires diürnes i nocturnes presenten un règim alimentari basat en insectes i petits vertebrats com els micromamífers (ratolins, talpons, musaranyes…). De normal ingereixen la presa sencera i els sucs gàstrics d’aquestes solen digerir les parts toves, però no material com: ossos, dents, pèl, plomes… Aquests materials no digerits van formant una massa arrodonida dins l’estómac que finalment acaba per ser regurgitat. És el que coneixem amb el nom d’egagròpila.

Per regla general les egagròpiles de les rapinyaires diürnes són molt més digerides que les de les nocturnes, ja que tenen uns enzims més actius a l’estómac.

Les egagròpiles dels rapinyaires nocturns, són sovint d’un to grisós i sempre contenen els ossos ben conservats, cosa que ens permet obtenir més informació sobre el que ha menjat (micromamífers, ocells, rèptils, amfibis…). Suposa un element important per a l’estudi de les aus que les generen ja que permeten conèixer tant les seves ràtios de caça com l’alimentació que segueixen, així com estimar la composició relativa de les poblacions dels micromamífers que habiten en les seves zones de caça. L’anàlisi d’aquestes es considera una tècnica indirecte per a esbrinar l’estat de les poblacions d’aquests petits mamífers.

Les seves mides varien molt en funció de cada espècie, i solen mesurar de pocs centímetres fins a 10 cm en el cas de rapinyaires grans com el duc.

Egagròpila d’òliba (Tyto alba). Font: Hèctor Galera

Egagròpila de duc (Bubo bubo). Font: Hèctor Galera

Altres ocells com els còrvids, també fan egagròpiles, que ens aquest cas són generalment el·líptiques o ovals i contenen molta matèria vegetal i quitina d’insectes.

Aberellol (Merops apiaster) regurgitant. Font: Hèctor Galera

On podem localitzar-les?

Per a localitzar les egagròpiles és molt  important conèixer els hàbitats i costums de les diferents espècies. Normalment els rapinyaires nocturns solen dipositar-les als nius o en els reposadors que poden estar ubicats en diversos llocs com (penya-segats, al mig del bosc, dins d’edificis deshabitats com algunes masies, campanars…).

Fent un breu resum de les espècies més comunes i els seus costums podem dir que:

• El duc (Bubo bubo) acostuma a criar en llocs bastant inaccessibles com penya-segats, això fa que sigui bastant difícil localitzar i recollir les egagròpiles.
• Els mussol banyut (Asio otus) va lligat essencialment a hàbitats boscans i sol criar a dalt dels arbres, això fa que les egagròpiles es troben als peus dels arbres on nidifica.
• El gamarús (Strix aluco) sol habitar als boscos i, com el mussol banyut, cria a sobre els arbres.  Si ens allunyem de l’època de nidificació és força difícil trobar acumulaments d’egagròpiles, ja que utilitza diferents arbres per passar-hi el dia.
• L’òliba (Tyto alba) és l’espècie més utilitzada en estudis de micromamífers. És abundant al nostre territori i el seu  règim alimentari inclou pràcticament totes les espècies d’insectívors i rosegadors que hi són presents.  Cria en llocs accessibles (masies, campanars, cases deshabitades, golfes) i al ser sedentària fa que n’acumuli moltes al llarg dels anys.

Anàlisi d’una egagròpila

Amb material senzill i unes claus dicotòmiques es pot analitzar el contingut d’una egagròpila i estudiar l’alimentació del rapinyaire i indirectament els micromamífers de la seva zona de cacera. A MónNatura Pirineus arriben egagròpiles d’òliba (Tyto alba) procedents de col·laboradors particulars, agents rurals i recollides pels propis treballadors de zones com la Noguera o el Maresme així com d’un gamarús (Strix aluco) que freqüenta una borda del municipi de Soriguera al Parc Natural de l’Alt Pirineu. Les diferents escoles, instituts i famílies que realitzen el taller Més enllà d’una egagròpila col·laboren en la obtenció de dades importants per a l’estudi d’aquestes rapinyaires i de les seves preses a les diferents localitzacions.

Procediment

Treballant per parelles o individualment dipositem la egagròpila en una placa de petri i amb les mans i l’ajut d’una llanceta i unes pinces anem disgregant el seu contingut. Potser calgui tirar una mica d’aigua i netejar amb un pinzell les diferent peces òssies que anem trobant i que dipositarem sobre un paper absorbent per a la seva posterior classificació. Ens interessen sobretot els cranis i mandíbules per al recompte i identificació de les preses ingerides.

Disecció d’egagròpiles a MónNatura Pirineus. Font: Hèctor Galera

Restes òssies trobades dins una egagròpila (Font: Hèctor Galera

Crani d’ocell (Font: Hèctor Galera)

Identificació i comptatge

Podem trobar restes d’ocells, fins i tot cranis sencers fàcils de reconèixer, de sauris (sargantanes o llangardaixos), d’amfibis, d’insectes (potes senceres de saltamartins o llagostes…) i restes de micromamífers.

D’aquests últims bàsicament podrem diferenciar entre dos tipus:

–          Insectívors.  Generalment hi serà representada la família dels sorícids (musaranyes).

–          Rosegadors. Dins d’aquest grup diferenciarem entre la família dels múrids (ratolins) i la família dels arvicòlids (talpons).

Per diferenciar uns dels altres hem de seguir la següent clau dicotòmica:

1. Mirar si la mandíbula té o no diastema. El diastema és una separació entre les dents incisives i les molars i pre-molars.

–          Si té diastema ………………………………………….. ROSEGADOR (2)

–          Si no té diastema ……………………………………… INSECTIVOR (musaranya)

2. Mirar si les molars i pre-molars tenen forma arrodonida i podem diferenciar més o menys les diferents dents (RATOLÍ) o tenen forma de serreta i costa diferenciar unitats de dents (TALPÓ).

Dents de talpó (Font: Hèctor Galera)

Diastema (mandíbula de talpó). Font: Hèctor Galera

Mandíbula de musaranya (Font: Hèctor Galera)

Mandíbula de sauri (Font: Hèctor Galera)

Amb l’ajuda de claus dicotòmiques més complertes amb dibuixos de les peces dentals i utilitzant lupes binoculars per veure els detalls podem arribar a identificar l’espècie de micromamífer que estem analitzant ja que existeixen diferents espècies de musaranyes, de ratolins i de talpons i també poden aparèixer individus d’altres famílies com la rata cellarda (Eliomys quercinus).

Amb una càmera Motic podem fer fotografies com les que podeu observar a l’article  de les troballes més interessants o dels dubtes que puguin sortir per tal de consultar amb experts.

Presa de dades

És important anotar totes les dades correctament per tal de disposar d’informació valuosa per analitzar posteriorment i poder compartir amb alguns dels col·laboradors que aporten egagròpiles per a l’estudi i coneixement de les espècies de micromamífers de la seva zona i dels hàbits d’alimentació de les òlibes en aquell lloc. La realització d’aquests tallers durant tot l’any ens permet recopilar una bona quantitat de material i de dades per analitzar.

Aquest és un exemple dels resultats d’un taller de dissecció d’egagròpiles:

Talpó roig (Myodes glareolus). Font: Hèctor Galera

Ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus). Font: Wiquipèdia

Musaranya comuna (Croccidura russula). Font: Wiquipèdia

Rata cellarda (Elomys quercinus). Font: Wiquipèdia