Una de les plantes associades a les celebracions del solstici d’estiu, és el pericó o hipèric, també conegut pel nom genèric d’Herba de Sant Joan pel fet que el màxim de la seva floració cau pels volts d’aquesta data. Popularment també és anomenada “herba de l’alegria”, ja que la planta té reconegudes propietats guaridores, pel que s’ha utilitzat com un remei tradicional i encara avui és també utilitzada per la medicina natural.

Fins i tot el refranyer popular recull aquest ús de la planta com a guaridora: «Qui té oli del pericó, no li cal metge ni doctor», “Per al dolor, no hi ha res com el pericó”. Però… sabem cóm és aquesta planta? Seríem capaços d’identificar-la? Quines propietats té? Cóm s’utilitza?

IDENTIFICACIÓ

Nom comú: Hipèric, herba de Sant Joan, pericó perforat

Nom científic: Hypericum perforatum

Família: Gutíferes

Hàbitat: En herbassars de la terra baixa i estatge montà i en marges de prats i camins.

Característiques: Tiges de 10 a 70 cm, erectes, llenyoses a la base. Fulles de 8-30mm, ovalades i amb nombroses glàndules translúcides (si es mira la fulla a contrallum sembla que estigui foradada).

Flors grogues de fins a 2 cm, generalment amb unes taques fosques al marge dels pètals.

Principis actius:

• Àcids: Àcid ascòrbic, palmític i esteàric (a la planta)
• Olis essencials: Cineol, caiofilè, pinè (a la planta)
• Hipericina, quercetina, limonè (a la planta)
• Flavonoides i tanins (a la flor)

Foto 1. Flor d’hipèric. Font: Wikipedia

ORIGEN DELS NOMS

Foto 2: Detall de les fulles. Font: Wikipedia

El seu nom científic d’arrel llatina és Hypericum perforatum. La primera part d’aquesta denominació, el gènere Hypericum, fa referència al seu ús en els cultes religiosos de l’antiguitat, posada per damunt les imatges religioses a mode d’ofrena, hypér (“per damunt”) i eíkon (“imatge”). Pel que fa a la segona part del nom, l’espècie perforatum, fa referència a l’aspecte foradat que tenen les seves fulles quan es miren a contrallum per efecte d’unes petites glàndules secretores que presenta. Aquesta característica és la que ens ajudarà a diferenciar-la d’altres plantes molt similars però que no és l’espècie perforatum en concret.

El pericó té moltíssimes altres denominacions populars depenent de la regió. Conegut amb els noms de pericó o arnicó (Pirineu), foradat (País Valencià i Illes Balears) i trescam (Catalunya Nord). Fora del nostre país, aquesta planta és coneguda amb els noms castellans “hipérico o corazoncillo”, el francès “Chassediable o millepertuis perforé “, amb els “ostoargal o espai-bedarr” de l’euskera, amb l’anglès “saint John’s wort” i amb els italians “iperico o cacciadiavoli”.

PROPIETATS:

Des d’antic,  l’hipèric ha estat considerada una planta màgica. Fou utilitzat per foragitar dimonis i mals esperits, pel que es posava poms de la planta cap per avall en diferents racons de la casa. A l’edat mitjana el pericó o hipèric s’utilitzà per combatre encanteris, embruixaments i determinats trastorns psíquics, uns usos pels que la planta va adquirir el nom popular d’herba de les bruixes.

Moltes de les plantes medicinals el seu ús va néixer amb una finalitat màgica, però posteriorment, segurament per processos empírics, se’ls van conèixer propietats curatives. En aquest cas, l’hipèric presenta propietats tant per ús intern com extern. En destaquen les següents:

Ús intern:

Consumida com a infusió (i sota la tutela d’algun especialista) se la considera antidepresiva, amb propietats ansiolítiques i hipnoticosedants, això ha fet que l’anomenin el “Prozac natural”. Aquesta és la principal acció farmacològica de l’hipèric degut al fet que conté compostos floroglucinics i xantones. Per ara només ha mostrat eficàcia en casos de depressions lleus i els seus efectes no es manifesten fins després d’estar unes setmanes amb el tractament.

També és un bon regenerador del sistema nerviós i se’n coneixen propietats com a protector gàstric, per contrarestar l’acidesa i en el tractament de diarrea i úlcera gàstrica. Altres usos són el tractament del dolor (analgèsic) en casos de reuma, gota, artritis, etc.

Els experts recomanen també prudència i control facultatiu en l’ús intern del pericó, perquè, mal administrat, pot provocar nerviosisme, trastorn intestinals, cansament, vertigen, sequedat de boca i hipertensió.

Ús extern/tòpic:

La utilitat tradicional de l’hipèric a Catalunya és en forma d’oli “l’oli de cop”. S’ha demostrat que el pericó conté hipericina, un element amb alts nivells de vitamina E, que té propietats regeneratives cel·lulars. Des de molt antic l’hipèric s’ha conegut com una herba guaridora bàsicament utilitzada per a curar tot tipus de cops i inflamacions en l’aparell locomotor. Té propietats molt diverses: és antiinflamatori i antisèptic, impedeix la infecció, té una acció antiviral (pel virus herpes, la varicel·la, etc.), cicatritza, estimula la circulació de la sang, i elimina els hematomes.

PROCÉS D’ELABORACIÓ DE L’OLI DE COP

La tradició diu que el millor moment per anar a collir el pericó és pels volts del solstici d’estiu, entre Sant Joan i Sant Pere, moment en què la planta és en plena floració.

Es separen les flors de la planta acabada de collir i s’introdueixen en un recipient de vidre. Tot seguit s’hi aboca oli d’oliva o d’ametlles fins cobrir-ho tot. Es tapa i es deixa macerar a sol 40 dies a sol i serena, voltejant el recipient de tant en tant perquè tot es barregi millor.

Foto 3. Oli de cop. Font: http://hiperico.net

Poc a poc durant aquest temps la hipericina li va conferint un color vermell característic, color que li ha valgut també el sobrenom “d’herba de la sang”. Passats els 40 dies l’oli es cola en un recipient de vidre i es guarda tapat en un lloc sec i fosc. L’oli de cop s’ha de guardar en flascons petits, de poques dosis, ja que en obrir-lo s’oxida amb facilitat i perd bona part de les seves propietats.

Aquest oli es pot utilitzar aplicant-lo sobre de la pell sobre les lesions provocades per cops i torcedures, i també per a ferides, cremades lleus.